De nou aquí...

Doncs això, que després d'una llaaaarga pausa aquí hi sóc de nou. La veritat és que sóc un desastre per a això del blogging. No hi ha manera de que pugui mantenir una certa constància del fet d'escriure. Sóc mandrós de mena, i sempre tinc coses millors (o això em sembla en aquell moment) a fer que escriure aquí. El cuquet, però, no es perd mai, i a vegades només cal saber que un amic d'un amic s'ha pres la molèstia de buscar-te al Google per a veure què escrivies per a que et plantegis que ja n'hi ha prou, i que alguna cosa s'hi ha de posar, aquí.

En fi, primer de tot una mica de resum: durant aquests mesos he estat molt ocupat amb temes informàtics. Linux, sobretot. I això és especialment sarcàstic, després d'haver-me fet "famós" (per dir-ho suau..) a internet per haver condemnat a mort aquest sistema. Doncs bé, després d'una "boutade" semblant només a un paio com jo se li pot acudir muntar un equip "media center" per al menjador de casa basat en SabayonLinux i el programari lliure MythTV. Entoma coherència!

Total, que han estat uns mesos la mar d'interessants. He de dir que he après molt, però que molt. Ja no només de Linux, sinó de informàtica en general i de maquinari en particular. Els linuxeros fan servir el lema "know your hardware" per alguna cosa... Resulta especialment interessant veure com en Linux tot el desenvolupament de drivers està basat en els diferents chipsets que porten els dispositius, sense tenir en compte la "marca" que ven l'aparell... amb la qual cosa aprens de seguida que molts dels dispositius de marques diferents que tu pots comprar en una botiga són exactament el mateix amb la marca canviada!

En fi, que finalment me n'he sortit. Si no del tot, quasi. Hi ha encara un parell de detallets i algunes cosetes a millorar, però essencialment puc dir que tinc a casa un complet "media center" basat completament en codi lliure i perfectament funcional. I que em va costar aproximadament la meitat del que val un de premuntat...

I quina és la meva impressió sobre el Linux, etc... després d'això? Bé, per dir-ho ràpid diguem que una de freda i una de calenta. D'entrada, em corregeixo: el Linux té futur. Ara bé, li cal millorar molt per a fer-se realment usable. Cal molta voluntat per a fer servir Linux, hi has d'estar molt motivat. Les possibilitats de fastidiar-la són inesgotables i aprens a cops. Jo ja ni se quantes vegades he reinstal·lat el sistema, compilat kernels, etc... I és extremadament frustrant tenir el sistema compilant un kernel mitja hora per a que, al moment d'arrencar, et trobis que t'has deixat d'incloure un driver essencial per al teu sistema i que el pobret no troba la partició d'inici! Suor freda... Know your hardware, ja ho deia jo.

Això si (aquí ve la calenta), hi ha una cosa que ningú no pot negar: el món del "open source" és extremadament dinàmic. És brutal comprovar com cada dia apareixen nous projectes i millores sobre d'altres d'anteriors, a quin més interessant. Cal notar la contraposició que això suposa amb el programari comercial, que normalment té un desenvolupament "escalonat", on els programes canvien de versió en versió obligats per la corresponent estratègia comercial (cal vendre actualitzacions...), mentre que el programari lliure simplement "es va fent"... I així, anant fent, s'han fet coses tan espectaculars com el Beryl, que amb els anys ningú no podrà negar que va marcar un abans i un després pel que fa als sistemes d'escriptori. I tot això, mentre Microsoft treia després de 6 anys un rentat de cara del XP amb unes vulgars transparències i quatre sossets efectes 3D que palideixen davant de les pijades dels nous Linux... Ja es poden posar les piles, ja.

I pel que fa a la política, què...? Doncs d'entrada una primera impressió, bastant radical: la política espanyola està podrida. No té altre nom. Potser sóc l'únic, però tinc la impressió de que l'Estat espanyol ha entrat en una crisi de conseqüències imprevisibles. El que va passar la setmana passada amb el TC i la recusació del magistrat Pérez Tremps és simplement patètic. I no entro en si mereixa la recusació o no, sincerament no hi entenc prou. Com deia l'altre dia l'Escudier al El Confidencial, el problema és que la política s'ha colat del tot al TC, ja que tothom tenia clar d'entrada què passaria amb aquest senyor (per les adscripcions polítiques de la resta de membres), i què significa això (altre cop per les adscripcions polítiques) . És a dir, el debat jurídic real ni hi és ni se'l espera. Aquí només compta si els magistrats són de dretes o d'esquerres, centralistes o autonomistes. La resta (el Dret, la Llei), a la merda.

Doncs bé, això és un problema. Molt greu. Perquè jo, per exemple, ja no tinc per què confiar en el Tribunal Constitucional. I igual que jo, molta altra gent. Molts altres ciutadans, potser de dretes, potser d'esquerres, potser centralistes, potser autonomistes, que si algun cop fan arribar un assumpte a aquest tribunal no tindran cap garantia de que se'ls jutgi de manera imparcial, si no que en funció de quins magistrats els toquin ja podran intuir per on anirà la cosa... Que tinguin raó o no és el de menys.

Lo malo de hacer de bueno

Es lo que tiene llegar al poder cultivando el aura del talante y el buenismo. Al final resulta que los ciudadanos nos los creemos, y cuando llega aquí un vulgar sátrapa, ni que sea de segunda categoría, ni la prensa ni el resto de grupos políticos tragan con aquello de la "razón de estado" y le montamos un pollo al Presidente tal que el ídem se larga de España echando pestes.

Pues yo que me alegro, ya iba siendo hora de que ocurrieran estas cosas. A ver si hay suerte y a partir de ahora esta clase de payasos empiezan a no irse de rositas cada vez que visitan un país democrático. Y no sólo estos, sino también alguno de países más importantes como China o Rusia a los nadie se atreve a toser por aquello de los intereses de Estado.

Be void *, my friend

Una nova (enèsima) paròdia del famós anunci de BMW de l'entrevista al Sr. Bruce Lee. Això si, aquest només és apte per a programadors*. Abstenir-se gent normal...

Don’t get set into one form, adapt it and build your own, and let it grow, be like void*. Empty your mind, be formless, shapeless - like void*. If you put an int into a void*, it becomes the int. You put float into a void* it becomes the float. You put in a char it becomes the char. Now, void* can flow or it can overflow.

Be void*, my friend.

Vist a Halón Disparado.

(*) Quan dic programadors vull dir programadors "de veritat", els que fem servir C i aquestes coses. Res de pijades tipus VB, Java, i similars. Aquests tampoc no ho pescaran... :D

No és això, companys...

Lo del cabreo de los convergentes con el nuevo tripartito está llegando a límites preocupantes. Uno entiende que se sienten estafados porque les hayan birlado por segunda vez la Presidència de la Generalitat pese a haber vuelto a ganar (esta vez en votos y escaños y por mayor diferencia que en el 2003), pero lo de la manifestación del otro día en la Plaça Sant Jaume es demasiado:



También en vídeo:



Hay cosas que no pueden tolerarse. Una cosa es estar enfadado y otra muy distinta es manifestarse con el brazo en alto enfrente de la Generalitat. Da asco. Vale, ya sé que probablemente la foto está tomada con cierta mala intención y que lejos de las intenciones de los manifestantes de aparecer haciendo el saludo fascista. Pero la imagen es la que es.

Habrá que recomendar toneladas de tila a los convergentes y a todos los sectores a los cuales no les gusta este gobierno. El nuevo tripartito será feo y nace medio cojo, pero es perfectamente legítimo y probablemente, aunque esto no guste a algunos, fruto del error estratégico de CiU de presentar estas elecciones como un "todo o nada" contra el susodicho pacto. Al final ha sido nada, así que a aguantarse tocan.

Dentro de 4 años o menos volverá a haber elecciones. Puede que entonces en CiU hayan reflexionado sobre lo disparatado que resulta intentar obtener una mayoría absoluta en un parlamento tan fragmentado como el catalán (5 partidos antes, ahora ya son 6), así que ya pueden ir pensando en con quién podrán pactar llegado el caso el Govern. A lo mejor eso implica volver al notario y todo...

P.D.: las fotos y el vídeo están tomados de este post del blog de Criterio.

9 maneras de calcular la altura de un edicio con un barómetro

Un d'aquells posts que entraria una mica dins aquelles famoses sèries de frikades com "por qué el pollo cruzó la carretera" o "programadores matando un dragón"...:


En un examen de fisica el profesor pide a sus alumnos que escriban "cómo averiguar la altura de un edificio con un barómetro".

La "solución clásica" es usar el barómetro para medir la presión atmosférica en el suelo y en lo alto del edificio. La altura del edificio es igual a la diferencia de presiones dividida por la densidad del aire y por g.

Sin embargo, los hay con imaginación. Éstas son algunas de las soluciones:

1. Mides la longitud de la sombra del edificio y la longitud de la sombra del barómetro. Mides la altura del barómetro y planteas una regla de tres.

2. Mides la longitud del barómetro y subes por las escaleras hasta la azotea del edificio, mientras usas el barómetro como regla.

3. Subes a la azotea del edificio y tiras el barómetro. Conocida la aceleración de la gravedad y el tiempo que tarda el barómetro en estrellarse contra el suelo, puedes deducir por una sencilla formula la altura del edificio.

4. Subes a la azotea del edificio y cuelgas el barómetro de una cuerda; lo vas bajando hasta que este muy cerca del suelo; haces una marca, subes el barómetro, y entonces mides la longitud de la cuerda.

5. Lo mismo, pero haces oscilar el barómetro como si fuese un péndulo y mides su período, que usas luego para calcular la longitud de la cuerda.

6. Pones el barómetro en la azotea y lo usas para reflejar un haz de laser desde el suelo, mides el tiempo necesario para que vuelva, y lo multiplicas por la velocidad de la luz.

7. Causas una explosión en la azotea y cronometras el tiempo necesario para que el sonido llegue al suelo, usando el barómetro para detectar el cambio de presión causado por la onda expansiva.

8. Usas el barómetro para marcar la posición de la sombra del edificio, mides cuanto se ha movido en diez minutos, y conociendo la latitud de la ciudad y la fecha puedes usar un almanaque astronómico para calcular la altura del edificio.

9. Visitas al arquitecto del edificio y le dices: "si me dice la altura del edificio, le regalo este barómetro".


(vist a El Lolaberinto)

Potser no són tan maquiavèlics

Escrivia ahir que les aparents tragaderes de Zapatero i del PSOE en relació als problemes que els portarà el nou tripartit a nivell estatal potser no eren tals, sinó que, per dir allò tan típic de fer de la necessitat virtut, havien pensat que posar de nou al Govern a la bèstia negra Carod-Rovira serviria per a excitar sobretot els ànims de la part més reaccionària del PP, la qual cosa taparia el discurs dels Piqué, Gallardón i cia qui, al PSOE ho saben, són els únics que en un moment donat podran arrossegar a la massa central electoral espanyola (que és la que decideix realment les eleccions) que potser n'està o estarà tipa d'en ZP, però fuig esperitada davant d'un Acebes treient espuma per la boca mentre brama contra el trencament de la sagrada unitat de la pàtria.

Pensant-ho bé, crec que em vaig equivocar. Veient el mal rotllo del que avui informaven els diaris sembla clar que això de l'Entesa (com ara s'ha de dir, es veu) els ha agafat realment a contracop i no els ha agradat gens ni mica.

Doncs mira, també a ells, mala sort: em temo que al nostre benvolgut ZP se li està començant a gelar el somriure amb aquest inesperat "plantón" del PSC. I és que potser el socialistes catalans, mira per on, han decidit passar factura al president per alguns gripaus que els ha fet empassar darrerament (traducció lliure d'una coneguda expressió en castellà...).

Per exemple, la foto d'en Zapatero amb en Mas el dia de l'acord de l'Estatut. Potser resultarà que aquella foto va aixecar més ampolles que les que semblava, no només a ERC. Home, ja se que en teoria, donat que el PSC forma part teòrica del PSOE, la negociació entre CiU i Moncloa ja els incloïa. Però es tracta de la foto. Sempre la foto. En aquella foto no hi havia ni en Montilla ni en Maragall. I això va fer mal. Gripau nº 1.

Gripau nº2: el tan especulat - sigui finalment veritat o mentida, que segurament no ho sabrem mai - pacte secret entre Mas i ZP per a que que el primer acabés presidint la Generalitat. A Ferraz encara no han entès que està molt bé que CiU els recolzi a Madrid, però obligar al PSC a fer aquí el mateix per a poder assegurar-se ells un govern tranquil no és simplement dolorós per al socialisme català: és obligar-los a fer-se l'harakiri. I així ha passat el que finalment ha passat.

En resum: en Zapatero comença a tenir un problema a Catalunya. Cada cop enganya menys: una cosa és obligar a retallar l'Estatut (cosa totalment previsible) desdient-se de la seva famosa promesa inicial, i una altra de molt diferent deixar la sensació que el Govern de Catalunya s'ha de condicionar només a que ell tingui una legislatura tranquil·la. D'això se'n diu utilitzar-nos, i no agrada gens aquí. I aixó li crea un problema, perque hauria de recordar que el socialisme català va ser determinant tant per a la seva elecció com a Secretari General del PSOE com per a la seva victòria a les eleccions generals del 2004. Si, per gestos com aquests, Zapatero perd de manera significativa la confiança dels votants socialistes catalans (per als quals, fins ara, era quasi una mena de gurú), la pròxima reelecció se li pot posar molt coll amunt.

Tripartit II - Un pensament maquiavèlic...

Aquest migdia mentre dinava estava veient el TN a TV3 i, mentre anaven parlant del Tripartit, els pactes de conselleries, les reaccions - de satisfacció lògica a la banda esquerra i d'irritació indisimulada a la dreta, etc... de cop he tingut una visió: he vist l'Acebes, de nou, amb les mans sobre l'atril, el coll de la camisa obert, mirada il·luminada: "los independentistas son hoy más fuertes que ayer gracias a Zapatero", "Carod (pronunciis amb accent a la 'a') Rovira vuelve a mandar en España", etc... Ja sabeu.

Llavors, com un llampec, m'ha vingut una idea: sembla que existeix un cert consens arreu en que un nou tripartit significa un munt de munició dialèctica renovada per al PP. En això estem tots més o menys d'acord, i el reportatge que mencionava abans n'és la prova evident.

Ara bé: a quin PP beneficia això?

¿I si resulta que el nostre Príncep, fent de la necessitat virtut, ha pensat que un nou tripartit donaria ales al sector més, diguem-ho així, "dretà" i furibundament nacionalista espanyol del PP? La visió de l'Acebes en ple orgasme sideral parlant d'en "Caro Rovira" (algú hauria de dir-li a aquest home que pronunciat així sembla que digui "Estimat Rovira" en italià...) m'hi ha fet pensar. En pocs dies segur que s'hi afegeixen també en Zaplana, l'inefable Mayor Oreja, potser el mateix Aznar. No diguem ja la Brunete mediàtica de la COPE, el Mundo, etc... El tripartit dóna per a molt, per a aquesta gent.

Això, però, situa el discurs del PP en un pla molt més dretà i nacionalista espanyol del que, segons es desprèn de les enquestes que s'han anat publicant durant aquests 3 anys, sembla que ocupa la centralitat política espanyola. Encara que alguns per aquí ho vulguin fer veure així, la societat espanyola està molt menys preocupada per la sagrada unitat de la pàtria del que podria semblar. És evident que sí que hi ha un sector de l'opinió pública espanyola molt bel·ligerant amb aquesta qüestió, però no és ni de bon tros majoritari.

Per tant, donar carnassa al PP amb un nou tripartit podria situar-los, encara que no vulguessin, en aquest pla molt més dretà i menys centrat on difícilment fan ombra a en Zapatero. De fet, les enquestes que es van anar publicar mentre va durar l'anterior tripartit no mostraven un increment en l'intenció de vot al PP. Zapatero patia un cert desgast, és cert, però els altres tampoc no pujaven perque el seu discurs ultramontà i catastròfic tirava enrera a molta gent.

Especialment aquí, a Catalunya.

On, recordem-ho, l'alta participació a les eleccions generals va ser un factor determinant per a la seva victòria (segons l'ínclita Ana Botella).

El Príncep sempre guanya.